A l’haver coses successives cap a una altre ben diferent ide punt d’alternativa d’esdevenimentspròspers o adversos, són les vicissituds, on sóc personalment com a tantes itants i em sembla fet i fet podem parlar-ne des de la quotidianitat del tothoma Catalunya i segur amb les variants que vulgueu arreu a molts llocs amb vidacivil i civilitzada succeïts en els fets diaris, pot ser una vicissitud plaento dolorosa sobretot si no fas el que cal prestar atenció a tots elsesdeveniments socials que segur de prop o més llunyanament en seguretat ensatenyen.
Si vols saber quelcom de la societat generadora d’optimismei alhora amb la paradoxa del pessimisme et quedaràs en la foscor si vas badantesperant la claror i millor clarividència apte per circular per la vida i sibades malament!.
Tal vegada és la normalitat producte d’una societat quel’han estructurat des de d’alt des de les cúspides i ensems de costums de més abundànciaamb caire de sers malvats que generadors de bondat. Menyspreant tanmateix explotanti maltractant el poble, mentre es col·loquen medalles ben retribuïdes. Hem nascuta voltes ancorats i algunes vegades evolucionant cap a l’incert futur fa unapila de generacions dins d’aquest ara va ara bé, del no saber quin és el camíque pots triar que no vingui marcat per l’statu quo.
El que està marcat i obligat a través de lleisil·legítimes inspirades en els capritxosos designis del reialme, del blanc alnegre i sovint des d’interessats tomballons. Imposarem tanmateix l’activamàxima del no serem vençuts individual i col·lectiu amb l’esperit i l’ànima entermes més propis del arrelat cristianisme, com expressió maximitzada del poder religiós fàcilment i fàctica sempreagermanats fins a bessons del militarisme més abjecte, que apareix en latelevisió a diari en plena pandèmia del Covid-19. Els tres generals farcits demedalles, un d’ells anomenat Villarroya va dir el primer soldat d’Espanya és elrei: Uf, i rebuf! Són tres generals que usurpen el lloc de expertssanitaris, en plena COVID-19. Totsgaudeixen de bones pagues i d’altres atributs obscurs envers que mai dels mai,es presenten com realment són. Fan tot allò apropiat per assegurar-se que estan ben col·locats en els guanys de lafabricació d’armes, cap a Aràbia per bombardejar sense pietat la població delIemen on queden hi ha civils destrossatsvíctimes moltes criatures esquarterades.
No els volem parlant de civilització ni d’algun brid’ètica perquè serà en seguretat hipocresia. Militarisme i ètica són antònims,són irreconciliables directament oposats, són el més pervers dels barbarismes.Un escandalós oxímoron. Els grans incivilitzats són el militars del món i elsespanyols en destaquen. Un fort crit al maleït militarisme. Són MALEÏTSUSURPADORS de la VIDA. Exclamem un crit de fàstic. La usurpació dels llocs quecorresponen als sanitaris és indecent ens obliga confinats com estem a tancarla televisió. Els uniformats i medalles al pit, obtenen bones pagues i d’altresatributs simplement estètics que ens presenten falsament com a ètics.
On és el poder del poble dins d’aquest marc monàrquic queté i manté una mal dissimulada complaença, falsa tanmateix d’exercir des d’unamesquina i del tot embargada capacitat de poder del poble del demos vestit com si participés de la cràcia, de la inexistent democràcia. De l’omnímode poder del rei, dissimulat per lallei màxima la Constitució. Transcendeixtanmateix plenament socialitzat que el poble té el mateix poder, però és una fal-làcia un engany plenament demagògic, compropaganda de guerra.
Havia existit en segles anteriors al Principat deCatalunya, aquest poder d’igualtat i clar en la llei, eren els segles XVI iXVII, estava legalitzada la paritat de poder del poble amb el rei dels anys1.501 al 1.601, era un fet consolidat i popular que els anglesos van copiar alscatalans amb poc èxit. La realitat actual no existeix enlloc del món, unaparadoxa, i potser ho poso en dubte, tanmateix no ho crec és una diversitat enel desenvolupament potser apòcrif, no reconegut. Hem de dir-ne un desplegament modernsocial, que ara ni diem democràcia.
Així doncs fou Catalunya pionera, com una societatavançada que era, quan Catalunya va passar per fets luctuosos de la guerra ditade Successió quedant i encara i som des del 1714 annexionada i assimilada al Regned’Espanya ens ennegriren els avenços. En l’actualitat hi ha un règim continuador del règim totalitari ensemsen l’opacitat i així és encara el 2020, vivint, malvivint en un sistemacolonial. Hem de fer-ho tot, posant-t’hi tota la capacitat d’enginy, per marcarfites cap a la llibertat. Hi ha el President Puigdemont, que és un granreferent per escoltar-lo, que malgrat el seu obligat confinament, gràcies a serfora del poder del Reino, Regne d’Espanya, ha fet i fa molt bona feina, junt aToni Comin, Lluís Puig i la consellera Clara Ponsatí que està exercint els altsvalors pedagògics de professora a Escòcia.
Plegats tots quatre treballen a la perfecció dins leslimitacions de situació geogràfica per ratificar el projecte català ded’esdevenir Estat, com projecte universal i l’universalisme de proclamar el ser de totes les nacionslliures, com a única possibilitat d’esdevenir en un confederació ja conegudapels catalans, en una veritable unitat del món. La seguretat és que no és uncaprici és en primer lloc una recuperació històrica del segles que vàrem serlliures i confederats amb Ses Illes, el País Valencià, i la Catalunya Nord,fins perdre-la pel regal de Felipe IV, al rei francès Lluis XIV, fet en elTractat dels Pirineus de 1659. No oblidem la vulneració millor dir-li traïcióanglesa de trair el Tractat de Gènova de 1705, on Anglaterra va comprometre’s al’ajut l’exèrcit català en la guerra de Successió del 1713 al 1715, peròAnglaterra amb el seu esperit imperialista va posar la condició que volia lapropietat a perpetuïtat del penó de Gibraltar, i tota la seva àrea territorial.De temps un crit del nacionalisme espanyol reclamant Gibraltar. Aquesta foul’opció triomfadora, ho fou aleshores i ho és ara. Així els catalans van quedarsols en la guerra contra l’exèrcit espanyol i el francès en solitud per latraïció anglesa i el minso poder militar amb poc exèrcit de Catalunya amb elsmiquelets i la coronela.
No faré el que no puc, materialitzar els desitjos dellibertat, popular (ei! en el bonsentit), una exposició somera com ho son totes un cop analitzat la històriauniversal, tanmateix una part dins del poc potencial mental, i segur que quedocurt circumscrit a unes neurones que romanen intoxicades per munió de milionsde tòxics circulants, i tostemps a punt d’envair tots els espais per explicitarla frase: La gravitació de l’espai i eltemps, de les dades conegudes i les desconegudes de tot allò material i espiritualde la vida abstracta. Un Amén! per situar tot l’escrit ben cristianitzat comcal.