lunes, 29abril, 2024
12.1 C
Seville

I ara, què?, cinc anys després de l’1-O

Josep Jover
Josep Jover
Abogado especializado en Derechos Humanos de Tercera Generación y gestor de conflictos. Es uno de los juristas más importantes en Derecho de la Unión europea donde ha llevado frente al TJUE novedosos casos
- Publicidad -

análisis

- Publicidad -

Passats cinc anys des del 2017 és un bon moment per reflexionar sobre l’1-O, i també tot el que ha passat després. Cinc raons per reflexionar de portes en dins.

En primer lloc, s’ha d’entendre que, pels uns i pels altres, la prescripció dels delictes s’ha posat en marxa. Els abonyecs de cranis i sobretot de l’ànima, no es podran perseguir, i tampoc la col·laboració amb l’organització de referèndum. Però sí, coses com l’espionatge als mòbils, que és cosa ben recent o el racisme espanyolista que és etern.

En segon lloc, saber i acceptar que, els nostres polítics no tenien res preparat per l’endemà, és a dir, a diferència de la ciutadania, anaven de «farol». Ho jugaven tot a la carta que Espanya s’arrugaria; que Espanya no faria la guerra bruta a Catalunya.

Ells encara tenen perdó perquè el seu posicionament els ha portat a patir processaments, la pèrdua de llibertat o l’exili; però sobretot, qui no tenen perdó, són aquest grapat de menjapans, autoanomenats «líders socials», «columnistes» i «assessors» que l’únic que varen fer va ser mirar pels seus propis interessos, adulant i enganyant als nostres polítics quan era convenient. Els podem reconèixer encara, perquè són els mateixos que es barallen per veure qui porta el volant de l’autobús cap a la independència. Tot per tenir un sou i dietes públiques o sortir a les tertúlies.

En tercer lloc, tampoc varen fer la seva feina, polítics, líders socials i assessors, cap d’ells, davant les institucions europees. Senzillament, la varen menysprear, i en el moment que la vàrem necessitar, no aconseguirem trobar gens de simpatia per la causa catalana. I això que Espanya va fer poc, ben poc, llevat vendre’s la seva sobirania al darrer moment.

En quart lloc, tenir clar que els funcionaris de Catalunya, de la mateixa manera que els funcionaris espanyols, varen ser lleials al 155, abans i després, perquè els era el sou de fi de mes, llevat honroses excepcions.

I aquesta deslleialtat va ser més gran, com més responsabilitat tenien, començant pels centenars de lletrats funcionaris, que més a més, no van estar tècnicament a l’altura, ni del poble que els paga, ni dels polítics que assessoraven. El desconeixement del dret de la Unió i el que comportava ha estat clamorós. I ens ha perjudicat greument a tots. I no solament durant el «procés».

I finalment, en cinquè lloc, els puristes i els hiperventilats pels quals tota la culpa és dels  altres, llevat ells. Sols ells saben el camí a la terra promesa i no accepten que el veí tingui una altra visió. La seva raça ha fet molt de mal perquè ha evitat una lectura equànime de tot el que passava i la seva postura ha esmicolat el moviment.

I què fer a partir d’ara?, també cinc suggeriments.

Primer, entendre que l’escenari ha canviat. L’estat espanyol, per no donar la sobirania a Catalunya se la va malvendre a Europa. Ella, l’actor que vàrem menysprear, uns i altres, és ara el nou amo del tros. El nostre estatut i parlament, i també el de les altres comunitat autònomes s’han quedat quasi sense competències. I si no hi ha competències, no hi ha raó de ser.

Però el mateix li passa al nostre «Congreso de Diputados», que l’únic que està fent és transposar el que li ve de Brussel·les. La propera independència s’ha de negociar amb la Unió Europea.

Segon, els nostres líders nacionals han d’assumir la seva mediocritat, per no dir la seva ineptitud. El seu model de Catalunya ja no enamora. El millor, doncs, que poden fer, és tornar a casa seva. N’estem cansats de «jugades mestres» i «tsunamis» que no porten arreu. Així i tot, cap independentista ha deixat de ser-ho, tinguem-ho en compte.

Tercer, caldrà mentrestant, ser com aquell veí cabró que tots hem tingut alguna vegada a la nostra escala i donar tant, tant pel sac, que Espanya tingui ganes de què marxem d’una punyetera vegada. Al capdavall, la llei ja no la fan ells; els hi ve feta des de Brussel·les i cal aprofitar-ho. I entre els que cal denunciar i perseguir són tots aquells que posant l’interès per damunt de la clientela varen fugir a «zona nacional».

Quart, Entendre que la funció pública catalana, com a eina de servei al país i sobretot als seus ciutadans, ha estat una equivocació de disseny. L’únic que s’ha fet és crear funcionaris espanyols de segona, que són incapaços de mirar més enllà de la pagueta de cada mes.

I cinquè, mentre puja una nova generació que entendrà el nou escenari, vetllar i defendre la societat civil, que va ser l’únic que no va fallar l’u d’octubre de 2017. Ella i no els partits, que sols cerquen votants cecs, són els que han «d’eixamplar la base».

- Publicidad -
- Publicidad -

Relacionadas

- Publicidad -
- Publicidad -

DEJA UNA RESPUESTA

Comentario
Introduce tu nombre

- Publicidad -
- Publicidad -
- Publicidad -

últimos artículos

- Publicidad -
- Publicidad -

lo + leído

- Publicidad -

lo + leído