M’ho pregunto en veu alta, i ho escric, per on començo?. Perquè em refereixo per començar en el militarisme català almogàver invasor i depredador com tota la gent ocupant militarment territoris, llunyans o veïns, sotmeten als nadius.
Faig un salt considerable. No hi ha hagut cap fet ni amenaça militar de Catalunya envers Espanya, ni històric, ni actual. Si van rebre els catalans la lluita feroç, des del nefast 1.714, la cruel i assassina, sense aturador, hem de recordar encara la dictadura de Primo de Rivera el 1931, les finances catalanes amb la caiguda promoguda des del govern el 1931 del Banc de Catalunya ordenant el govern espanyol, la retirada del fons de les grans empreses com Campsa del diner dipositat en el ban provocant la fallida. Els assassinats de la ciutadania que clarament cal dir-ho, tota la que li va plaure, recordo les cinc a Mallorca, només per anar-hi a lluitar contra el franquisme, a Mallorca i arreu les tretze per militar en partits d’esquerra, l’objectiu era i és encara amb diversitat polièdrica; tot per crear el temor ciutadà que encara s’arrossega en el segle XXI.
Llavors perquè tenir empresonats, (ara en llibertat limitada dita indult). La desgràcia que fa gràcia? és que els diguin que han de canviar d’ideologia !. El relat dels empresonats catalans els més inquiets volent analitzar les raons jurídiques que poden ? haurien? de sustentar el delicte, hom es queda bocabadat quan fou una votació on van votar més de dos milions i dues centes persones, on ai las! el 90% va votar amb un SI majúscul, en relació al valor que van donar-li l govern aleshores de Mariano Rajoy, per enviar gairebé catorze milions guàrdies civils i policies, per atonyinar als votants els desobedients que si volien votar. L’Espanya ultra que sustenta el nacionalisme espanyol de naturalesa guerrera; però els ultres que havia i hi ha tenien la voluntat de suspendre el que fou una exitosa votació. Caram l’ens estatal dit Espanya els profunds valors democràtics (tanmateix contra una votació) de la voluntat de la ciutadania de votar a més de suspesos amb una ordre pronunciada i executada curosament pel cap del govern espanyol M. Rajoy. Van actuar com a guerrers d’esperit imperialista negant agosaradament la votació, amb la voluntat d’aturar-la amb l’ànim del militarisme més violent. Moltes dones per la simplicitat de militar en partits d’esquerra. A Mallorca ocupada pel franquisme a primera hora, foren cinc dones afusellades. Succeir també en d’altres indrets de l’estat com les tretze afusellades a Madrid per uns experts soldats que van formar un escamot expert en execucions sumàries.
Els ressalta a aquesta Espanya dels poders (no pas la ciutadania) el por el “imperio hacia Dios” i el “mientras haya catalanes habràguerra y enemigo” el “donde llega la llengua llega el imperio”. Els valors culturals de la llengua castellana són universals, malgrat que els seus homes l’han utilitzat com a arma guerrera. És un manifest descrèdit de la bona moral fer ús (ensems): alhora sigui en frases d’homes com Fco. de Quevedo, sense adonar-se que és una realitat socialitzada que hom hagi llegit pels carrers pintades per la vigorosa activista Falange de “eres español habla español” o la del militar Acedo Colunga l’any 1940 governador civil de Barcelona: “no hicimos y ganamos una guerra para oir hablar catalan”. Tota la història està empastifada d’abjecte militarisme amb l’objectiu prioritari d’eliminar tots els valors catalans.
El 1.640 estaven bombardejant els exèrcits comandats pel marquès de Velez la ciutat de Vilanova, el seu comandant en cap Antoni d’Armengol, va acordar amb Velez la rendició de la ciutat, amb el compromís que va acceptar de paraula el marquès de Velez de respectar la vida de tots els soldats i ensems de tota la població com li havia demanat i Velez va acceptar-ho en plenitud de paraula, l’acord de respectar a tothom. Fou una paraula donada que és va incomplir plenament. Un cop desarmats els soldats vilanovins per Antoni d’Armengol, la resposta del marquès de Velez, fou afusellar a tota la població tota una feinada per la tropa del marquès de Velez per el fet que sobrepassava les set-centes persones. Un fet criminal que Velez, en la seva sanguinària acció va pagar amb la vida en el seu intent d’entrar a Barcelona, va succeir el fet en la batalla de Montjuïc i allà el marquès de Velez en plena acció militar imperialista va perdre la vida.
Tinc interioritzat que el pes d’aquestes abans esmentades frases der capítols anteriors romanen en l’imaginari col·lectiu dels espanyols; aclarim-ho: de tots els que no coneixen les pràctiques polítiques dels governants essent si ho són de nissaga militar, i també directament ciutadans d’ordre. La gairebé obligada màxima de seguir els discursos pronunciats pels poders i convertits en màximes socials.
En l’actualitat ha eixit en primera línia un dit “Tribunal de Cuentas”, com a continuador de la persecució impecable, on no analitza els comptes dels que imputa, ho fa amb la mateixa voluntat descarada d’arruïnar a unes quaranta persones, estiguin en llocs públics i no, vaja sorgeixen d’altres maneres de despolititzar les ments de tots els que no combreguin en directe amb la mentalitat monàrquica i de les classes que li’n donen suport, de mantenir un pols absolutament desproporcionat contra a tots els que ens involucren de separatistes.
Ho fa només com exemple ni ha tants i tants, posem-hi el Ciudadanos partit C’s. On va començar la seva carrera política la diputada Inés Arrimadas amb una foto desplegant ella sola la bandera de la Falange amb els pertinents però inhumanes perspectives d’extrema dreta mostrant instruments de guerra els “Yugos y Flechas”, si l’Arrimadas contenta i somrient amb els seus corresponents instruments imperialistes clarament amenaçadors Jous i Fletxes.
La persecució impecable com article, està vinculat al meu haver i en el seu dia publicat, el relat de l’España separatista” on recordo l’afer de Gibraltar, o van regalar el Penó al anglesos a canvi de vulnerar el Pacte de Gènova de 1705, on s’havien compromès a defensar els catalans contra francesos i espanyols; els anglesos van moure fitxa immediata davant la possessió imminent i a perpetuïtat de Gibraltar.
Felipe IV, el 1659 a través de la lletra del Tractat d’Utrecht, va fer la jugada no se’n sap el benefici personal obtingut per Felipe IV, aquest fou l’obsequi inversemblant per la històrica configuració catalana de valer-se políticament de les maneres que impliquen una realitat ciutadana d’unitat amb cíviques estructures confederals, com eren llavors les comarques nord pirinenques del Regne de Mallorca. Van amagar la mala jugada al conegut Principat de Catalunya, la silenciosa, bruta, cruel i sanguinària seguretat d’enfrontar-se a la segurament negativa de la llavors Diputació del General, més endavant Generalitat de Catalunya. Hi ha existent encara avui el Palau essent alhora un atractiu turístic el poder visitar a la ciutat de Perpinyà el Palau dels Reis de Mallorca.