Fa poc menys d’una setmana, el govern espanyol aconseguia convalidar al Congrés l’anomenat decret energètic. L’executiu iniciava el desplegament de les mesures d’estalvi d’energia forçat per la guerra d’Ucraïna, entre les quals la limitació del termòstat d’aires condicionats i calefaccions d’edificis públics i mitjans de transport o l’apagat dels aparadors a partir de les 22h. Al mateix decret, però, i mentre gran part de la població estava més pendent d’aprofitar els últims dies de vacances que de l’actualitat política, el govern espanyol es comprometia a regar amb 1.360 milions d’euros les «empreses elèctriques», sense especificar res més, a rescatar el fracàs de les autopistes radials a Madrid amb 3.300 milions i a fer gratuït el tren fins a finals d’any per als usuaris recurrents sense que a Moncloa ningú sigui capaç d’especificar quin serà el cost per a l’Administració.
L’estratègia de Pedro Sánchez és clara: colar en decrets de necessitat manifesta, com el que regularà l’estalvi energètic en la línia del que demana la Comissió Europea, mesures que difícilment tirarien endavant si s’intentessin impulsar per separat. Algú s’imagina a ERC votant a favor d’un decret que únicament contemplés una injecció milmilionària a les elèctriques després d’haver incrementat un 24% els seus beneficis respecte a l’any passat? Tindria sentit que EH Bildu donés suport al rescat de les radials d’Esperanza Aguirre, forçant així els ciutadans de tot l’Estat a rascar-se la butxaca per pagar un desastre que «no costarà ni un euro al ciutadà», segons deia l’exministra Ana Pastor el 2013? Aquestes mesures, incloses dins el còctel heterogeni que suposa aquest decret energètic, han merescut el ‘sí’ de les dues formacions i han permès al govern espanyol tirar endavant el decret.
Des d’Esquerra, fent valdre la seva excel·lent capacitat negociadora a Madrid (sic), treuen pit assegurant que han arrencat a Pedro Sánchez el fet que el decret es tramiti com a projecte de llei i que, per tant, permeti la introducció d’esmenes posteriors que puguin canviar el text. Així mateix, la gesta es completa amb el compromís verbal del president espanyol de no perllongar fins a l’infinit el període d’esmenes i així evitar que siguin votades abans que el text deixi d’estar el vigor. Sembla que els repetits incompliments del govern espanyol respecte als pactes assolits amb ERC (la taula de diàleg, que havia de reunir-se un cop cada quinze dies i s’està reunint un cop l’any; l’incompliment descarat de les inversions pactades per Catalunya als Pressupostos Generals de l’Estat, la gestió dels fons europeus, la Llei Audiovisual…) no fan sospitar a la formació d’un possible nou incompliment que, vistos els precedents, es fa si més no probable.
Al marge de les mesures relatives a les elèctriques i a les autopistes radials, la miscel·lània aprovada també preveu fer gratuït el servei de Rodalies i Mitja Distància a més de rebaixar el preu dels abonaments de la resta de transports públics fins a un 50% des del setembre fins a finals d’any. Els seus impulsors defensen la mesura per augmentar el poder adquisitiu de les famílies en un context d’inflació. Rodalies de Catalunya es caracteritzava per oferir un servei deficient marcat pels constants retards i avaries provocats per una inversió ínfima en la renovació de la infraestructura. Ara, la xarxa de trens catalana es caracteritzarà per un servei encara més deficient, amb una allau de nous usuaris que el sistema difícilment suportarà amb garanties. Substituir tarifes elevades per una gratuïtat que durarà quatre mesos sense cap mena d’inversió addicional associada i amb les eleccions cada cop més a prop només pot rebre un nom: populisme.
Som molts els que patim diàriament el precari transport públic que ofereix Rodalies, i podem constatar com fins i tot abans de la gratuïtat els trens sovint anaven molt plens, afectats per una baixa freqüència de pas o per avaries que provocaven i provoquen retards. La solució al problema que Catalunya fa dècades que arrossega quant al transport públic no implica fer un forat de deute i, després, no executar ni la meitat de les inversions previstes als pressupostos; sinó per adoptar un compromís real amb els milions de persones que fan servir cada dia el transport públic: una inversió sostinguda en el temps que permeti renovar la infraestructura i augmentar les freqüències i una baixada progressiva de les tarifes feta des de la responsabilitat sense assumir nivells de deute perjudicials.
L’incompliment crònic per part de l’Estat, doncs, és el principal causant de la situació dels trens catalans i de moltes de les infraestructures obsoletes que necessiten inversions. Les forces polítiques que sostenen aquest govern, manifestament perjudicial per als interessos de Catalunya atenint-nos a dades objectives d’inversió, també en tenen responsabilitat. Donar suport a decrets com els que ens ocupa, amb solucions parcials i equivalents a col·locar cinta adhesiva al forat d’un vaixell que s’enfonsa en lloc de contractar a un mecànic, forma part d’aquesta responsabilitat compartida. Vaja, que recolzar el decret energètic i, per tant, recolzar la pluja de milions a les elèctriques i el rescat de les autopistes, és deixar-se prendre el pèl pel PSOE.
