L’ensenyament ens ha desposseït de la nostra llengua, la ràdio de les nostres cançons, la pornografia massiva de la nostra carn, la policia de la nostra ciutat i la feina dels nostres amics. A tot això s’hi afegeix l’implacable procés d’individualització dut a terme durant segles per un poder estatal, que assenyala, compara, disciplina i separa els seus subjectes des de primerenca edat, aixafant els llaços de solidaritat que escapen del seu control, amb la finalitat de què només quedi la ciutadania, una pertinença pura i fantasmagòrica a la República.
L’europeu de mentalitat reaccionària és aquell que se sent desposseït, per sobre de qualsevol altra persona, i es considera miserable. El seu odi cap als kees estranger es barreja amb l’odi que sent cap a si mateix com a estranger. La seva enveja, barrejada amb temor, es reflecteix en el ressentiment per tot el que ha perdut.
No pot evitar envejar aquells pobles o barris, on encara es conserva una mica de vida comuna, alguns llaços entre les persones, solidaritats no estatals, una economia informal, una organització que no ha perdut la connexió amb aquells que s’organitzen. Hem arribat a un punt de privació on l’única manera de sentir-se europeu és queixar-se dels emigrants, dels que són més visiblement estrangers que jo.
Europa es veu modelada pel sistema educatiu, en lloc de ser al revés. El continent està excessivament enfocat a l’educació, on el pas pel batxillerat es recorda com un moment determinant a la vida. Fins i tot els jubilats encara parlen del seu fracàs en algun examen fa quaranta anys i com això va afectar tota la carrera i la vida. Durant més d’un segle, l’escola pública ha estat formant un tipus específic de subjectivitat estatitzada que es pot reconèixer entre els altres. Són persones que accepten la selecció i la competència, sempre que les oportunitats siguin equitatives. Esperen que la vida de cada individu sigui recompensada com en un concurs, segons el seu mèrit. Sempre demanen permís abans de prendre alguna cosa i respecten en silenci la cultura, les regles i els estudiants més destacats.
Fins i tot la estimació pels intel·lectuals crítics i el seu rebuig al capitalisme estan impregnats d’aquest amor per l’escola. No obstant això, aquesta construcció estatal de subjectivitats s’ensorra cada dia més a causa de la decadència de la institució escolar. La desaparició, en els darrers vint anys, de l’educació i la cultura de carrer, en competència amb l’educació pública i la seva cultura artificial, és el cop més profund que pateix actualment l’ universalisme europeu. En aquest sentit, extrema dreta i l’esquerra més radical es reconcilien anticipadament.
