El sol brillava com mai. Els núvols havien desaparegut, i, amb ells, les pluges anunciades pel servei de meteorologia. La festa Major de la Mercè s’anunciava lluminosa! La família barcelonina Vinyals aprofitava aquestes festes per trobar-se en un dinar familiar a casa de la Clàudia. Enguany, vindria la tieta Carme, de 89 anys, de la residència, germana de l’Aurora. L’ Aurora vivia amb la seva filla Clàudia, i tothom estava molt content que la Carme vingués després dels maldecaps terribles dels darrers tres anys. També vindria l’Ernestina (oftalmòloga), neta de l’Aurora, amb el seu xicot, l’Andreu (físic, presentador de notícies relacionades amb el temps). I hi hauria l’Hortènsia, mestra jubilada i vídua, filla també de l’Aurora i mare de l’Ernestina; i també hi era, en Pep, germà de l’Hortènsia i de la Clàudia, que, amb la seva dona Carol, havien optat per viure a la masia que havien restaurat al Segrià.
Preparava el dinar la filla gran de l’Aurora, la Clàudia.
El dinaranava bé. Riures, abraçades… Però la tieta Carme no es trobava gaire bé, estava com absent, i no va voler menjar.
Es va parlar de com de bo estava tot, dels ingredients, del vi, de la diferència que hi havia entre el que era ecològic i el que no, dels sulfits… I de tant en tant algú mirava la tieta Carme i la interpel·lava per veure si sortia una mica del seu ensopiment. O era absència?
La Clàudia, la filla gran, estava aqueferada amb els tràfecs del dinar i l’Aurora, que no tenia gaire gana, mentre l’Ernestina semblava com abstreta… recordant aquella citació de Mikhail Bulgakov que la Dra. Karina Acebedo havia posat al seu canal de Telegram, Akasha: “La llengua pot ocultar la veritat, però els ulls, mai”. I és que ara que les institucions instaven a noves vacunacions temia un allau de pacients amb problemes oftalmològics greus, com havia passat en les altres campanyes en què havia comprovat que moltes persones tenien una pèrdua de visió progressiva i “flotadors” oculars al cap de 48 hores de la vacunació i que havia diagnosticat com una panuveïtis amb vasculitis ocloent. O casos com el d’aquella dona sana que va patir un despreniment de retina bilateral serosa als 35 dies d’haver rebut la primera dosi de la vacuna Moderna, i que un mes després havia desenvolupat la malaltia de Vogt-Koyanagi-Harada (VKH), les causes de la qual atribuïen als ingredients de la pròpia vacuna o a la proteïna Spike que es fabrica després de la inoculació i que activa el procés inflamatori. O els casos d’oclusió vascular de la retina a causa justament d’una alteració de la paret interna dels vasos sanguinis amb la formació de coàguls i la pèrdua de visió de l’ull afectat, o fins la pèrdua de l’ull. I hi havia molts altres símptomes greus oftalmològics, però no només eren oftalmològics. Amb els seus companys metges compartien en veu baixa casos d’esportistes que havien mort després de la vacuna, amb un increment del 1700% de mort d’atletes a nivell mundial, casos de càncer agreujats, pancreatitis, danys renals, alteracions auditives, desregulacions immunològiques conduents al càncer de tot tipus, símptomes neurològics, ictus, miocarditis, pericarditis, esterilitat, avortaments, etc. Als seus 45 anys, l’Ernestina, que havia estat una estudianta molt convençuda de les bondats de la medicina i que havia triat la carrera per “salvar vides humanes”, havia entrat en una crisi múltiple de la qual no sabia com sortir. Si era fidel a la institució mèdica (i política), havia de callar i atendre resignadament els problemes que s’acumulaven i augmentaven, i això era molt dur de portar. La institució mèdica s’havia pronunciat des del començament seguint la versió política i mediàtica instant a les vacunacions, fent-ne propaganda, i en tot el cos mèdic hi havia com un silenci eloqüent al respecte que es podria traduir com: “Prohibit associar símptomes post inoculació amb efectes adversos”. La gent afectada en parlava. El Col·legi de metges mateix havia fet actes de censura i càstig a metges (o metgesses) que, conscients per experiència de l’eficàcia de tractaments alternatius o seguint la màxima hipocràtica “primum non nocere” (primer de tot, no fer mal), s’atrevien a parlar del que estava passant. Ara, a l’Ernestina se li acumulava la feina a la consulta, i estava pressionada pels congressos, per fer currículum a revistes que no publicaven si no es deia el que l’editorial marcava, perquè volia informar-se. I després es trobava un buit al seu voltant quan li hauria agradat de parlar-ne, conversar, però, per respecte o per temor, callava, com si s’hagués esvaït aquell entusiasme, aquella voluntat primerenca de fer el bé, i ara només quedés una obediència cega a una ”autoritat” que sabia que mentia. I sovint es trobava davant d’allò que havia sentit a la seva àvia Aurora: “Doneu a Déu el que es de Deu i al César el que és del César” quan li explicava com havien hagut de fer front a les penalitats de la dictadura prenent decisions difícils fins amb perill de la vida. Se sentia malament, perquè, a més, allí, com un membre més de la família que tant estimava, no es donava aquella ocasió de parlar del que havia experimentat i observat. Només l’Andreu coneixia els seus maldecaps.
Abans de dinar, l’Andreu sortia de tant en tant al balcó des del qual podia observar el cel i l’horitzó. Sempre li havia agradat mirar al cel. De petit havia descobert coses extraordinàries: una au majestuosa que podia mantenir-se quieta, suspesa al cel, a molts metres per damunt del seu cap, com si l’estigués observant, els generosos cumulonimbus previs a la tempesta, els falciots i les orenetes celebrant la primavera després de la gran migració des del Sud, les extraordinàries garses i les gralles que l’havien acompanyat els estius al poble… Hauria pogut ser ornitòleg perfectament, però les tempestes elèctriques el fascinaven tant, amb l’atmosfera que creaven en tot el procés de formació i descàrrega, que finalment es va decidir per la física, i de la física va passar a ser contractat, gràcies a les seves qualitats comunicatives, a la TV per informar del temps. Com l’Ernestina, l’Andreu passava per una crisi, i havia hagut de demanar la baixa per l’ansietat que li provocava haver de dir el que no era sobre el que estava passant: “Ordres són ordres”, li deien, i com que les obeïa a contracor, patia depressió i ansietat, i aleshores no podia sortir davant la càmera. Perquè allò que l’obligaven a categoritzar com “núvols antropogènics”, quan sortien a la foto del temps, eren en realitat deixants d’avions fent geoenginyeria, espargint substàncies tòxiques. ¿Qui creuria que la sequera i les inundacions havien estat artificialment provocats quan la creença popular que reforçaven els mitjans -i que alguns “científics” avalaven- els atribuïa a la Natura? ¿Com podia demostrar, dir, parlar sobre el que sabia, si xocava amb una creença fortament arrelada que els mitjans reforçaven, falsament, dient que era canvi climàtic? Els mitjans de comunicació per als quals treballava servien un amo que no era pas el Bé. I servien un amo que els pagava perquè mentissin. L’amo havia decidit, en aquesta llibertat que se’ns dona als humans per dirigir la nostra mirada, que serviria el mal, la cobdícia, el remolí del caos, ocasionant un desastre rere un altre, del qual la població seria el blanc, ignorant de la seva mà fosca. ¿No era això el que havia descobert remenant una nit en el llibre disponible digitalment The First Global Revolution. A Report by The council of the Club of Roma, d’Alexander King i Bertrand Schneider? Allí, a la pàgina 115, havia llegit: “En la recerca d’un nou enemic que ens unís, se’ns va ocórrer la idea que la contaminació, l’amenaça de l’escalfament global, l’escassetat d’aigua, la fam, entre d’altres, encaixarien (…). L’autèntic enemic, doncs, és la humanitat mateixa.” No deia que són les creences o els hàbits, l’enemic comú als quals s’havia de fer front, sinó la humanitat mateixa. I així va poder entendre, d’acord amb els documents consultats, que s’ataqués la humanitat de moltes maneres: amb la malaltia provocada, la contaminació, els focs provocats, la mentida, la coerció, la confusió. Però ell, es deia, i li deia a l’Ernestina en la intimitat, que preferia les bondats de la Natura, o del Bé, de la veritat i, per damunt de tot, la llibertat, i no l’artifici que acabaria per empobrir-nos a tots i fer-nos esclaus d’un reduït grup de cobdiciosos. I la seva ansietat provenia del fet que volia servir el Bé, com deien els antics textos sagrats, però estava en un lloc, com l’Ernestina, en què havia de callar per no comprometre la seva feina o no entrar en conflicte amb els altres, com es trobava ara al dinar familiar, on li hauria agradat de parlar-ne, però tenia por que no s’ho creguessin i li agafés un atac d’ansietat…
Abstret en aquestes cabòries, de sobte, l’Hortènsia, va dir:
“¿Sabeu que al Parlament europeu s’està acusant l’OMS de crims contra la humanitat? Si voleu us passo el vídeo.”
Tots van protestar dient que no tenien temps, però que si ella hi insistia –cadascun a la seva manera creia que l’Hortènsia era una mica pesada -, era millor que els en fes cinc cèntims. I aleshores l’Hortènsia, amb veu segura, els digué que el Dr. David E. Martin, fundador i president d’M-CAM, en una conferència al Parlament Europeu titulada Liberty and Justice in an Era of Pandemics-Ending the WHO tyranny, va demostrar que feia 110 anys que un grup de conspiradors industrials criminals ens havien enganyat per enriquir-se i omplir-nos de terror per fer de nosaltres el que volguessin. Que l’OMS no tenia res a veure amb la salut, i que des de la seva formació, a la dècada de 1940, havia estat un cartel criminal. Que seguien un pla (planejar, finançar, creació de la justificació, implementació i beneficis).Que ells mateixos s’han donat immunitat permanent i absoluta de totes les formes d’enjudiciament, i, fins el que és pitjor, d’investigació per a tot tipus d’enjudiciament, i que és una organització criminal que va posar en marxa la seva pròpia llei per protegir-se contra els crims que sabien que anaven a cometre. I tot això, diu l’Ernestina, ho mostra amb documents a la conferència al Parlament de la Unió Europea. I que el primer director general de l’OMS, el Dr. René Sand, havia treballat a Dachau el 1940, i que el seu objectiu principal era el control de la població. ¿A algú li sembla això salut pública? I diu moltes altres coses, i que si volem entendre el que ha passat aquests darrers tres anys hem d’anar a l’arrel, perquè hi ha coses com que el 88% de les donacions a l’OMS prové d’una sola organització, la Fundació Gates, i això està prohibit perquè es un delicte fiscal, un delicte d’extorsió, un crim de blanqueig de diners, i ara el delicte d’extorsió porta a l’assassinat i al terrorisme mundial. I que quan van planejar l’alliberament de l’ús d’una quimera biològicament modificada, ho van fer perquè volien les seves arques plenes. La crisi no era de salut, sinó de la seva situació financera, i els mitjans de comunicació van ser en tot això un factor clau. Que durant la moratòria del guany de funció (“guany de funció” s’usa quan fan artificialment que un patogen causi més problemes de salut o la mort; i “moratòria” suposa que no ha de fer-se) van investigar el guany de funció en organismes vius. I que el pressupost per fer això provenia del DARPA o Agència de Projectes d’Investigació Avançats de Defensa dels EEUU, responsable del desenvolupament de noves tecnologies per a ús militar. Aquest projecte estava finançat perpètuament, es a dir sense límits, de tal manera que el 14 de març de 2016, el virus 1 tipus SARS de l’Institut de Wuhan estava “llest per a l’emergència humana”. El professor Martin sap de què parla quan diu “armes biològiques i químiques”, i que Ralph Baric, l’arquitecte de la soca letal que s’ha injectat a milions i milions de braços de gent havia estat patrocinat per presentar “coronavirus sintètics, biohacking, tecnologies que faciliten la guerra biològica”. “Sona això com un programa de distribució de salut pública?”
Prou! Va fer la tieta Carme, que, de sobte va revifar del seu ensopiment.
Hi ha més coses, tieta, va dir l’Hortènsia.
De sobte, la tieta Carme, recordant amb ulls plorosos l’experiència traumàtica a la residència, on els seus companys desapareixien després d’un patiment indicible d’un dia per l’altre sense deixar-ne rastre, en un rampell de lucidesa, digué: “Volen eliminar el passat eliminant tota la gent gran, els que tenen experiència de la vida, els que poden transmetre valors. I evitar la reproducció natural, i comprometre el futur. I emmalaltir el jovent, els qui queden, el present, per ser dependents de les farmacèutiques”. Només per cobdícia!
I l’Hortènsia digué: tieta Carme, el 2022, 100 mil milions de dòlars per a Pfizer de fons públics. Anthony Fauci i tot l’equip del NIH (National Institutes of Health, la principal agència del govern dels Estat Units responsable de la investigació biomèdica i de salut pública) van dir que no tenien interès financer en la seva recomanació, però van rebre una regalia de 400 milions de dòlars pel primer pagament de la regalia. Tot plegat és un crim. Ens van introduir en una realitat de bogeria, amb la por, i després ens van intoxicar amb mascaretes, distància social, hisops al nas, confinaments, vacunes. Tot estava planejat. I ara hi tornen…
El Pep no s’atrevia a parlar, i escoltava a contracor. Li venia al cap l’hort que tenien a la casa que havien restaurat. Enguany només havia produït exemplars mascles i molt petits. Cap femella. Això que els havia pogut regar! Se sentia impotent, i secretament es preguntava, ell, que estimava la seva terra i en coneixia la història, si amb tanta corrupció i destrucció comprometent la biodiversitat, a Catalunya… es podria salvar algú o alguna cosa que necessités un president. Potser no caldria.
La Carol va interrompre els seus pensaments: “Aurora, te’n recordes de l’Àngel, aquell noi tan ben plantat que sempre anava a muntanya, que vivia a la masia del costat, doncs el van trobar mort al llit, i la família no li ha volgut fer l’autòpsia. Oi que estrany? Pobra gent! Això sí que és una desgràcia!”
L’Ernestina es contenia, però se li va escapar: “Algú pren Molnupiravir, de la casa Merck? Doncs deixeu de prendre’l, que no va bé”.
Li hauria agradat dir que una investigació del Francis Crick Institute de Londres havia observat que el medicament que en teoria havia estat fabricat per evitar el COVID provocava inesperades mutacions del virus que potencialment n’avivaven la propagació a l’augmentar-ne la diversitat genètica, i que podia ser transmesa d’un a l’altre. O que hi havia investigacions que demostraven la incidència de miocarditis i pericarditis en gent absolutament sana després de les vacunacions, i que Pfizer ho havia reconegut oficialment a l’annex de salut del 30 d’agost del 2023 a la Comissió Europea. El que ja havia estat demostrat tantes vegades, i tal com havia informat Peter MCCollough al Parlament europeu. Però no només això, el president Biden i els “científics” més rellevants dels EEUU sabien, el 24-25 de maig del 2021, que això passava i “presos pel terror” que la gent ho conegués, van pactar el silenci amb els mitjans. L’Ernestina havia escoltat la nit anterior el testimoni de la periodista Naomi Wolf. I ara ja no tenia dubtes del que la realitat li presentava a consulta.
La Clàudia, que intuïa que l’Hortènsia i l’Ernestina no s’atrevien a donar més informació per no espantar, els va demanar si la podien ajudar a la cuina amb les postres, i allí, baixet, els demanà si podien donar-li informació del que havien dit, perquè costava de creure. “Tant dolents són?”, els deia. L’Ernestina li va dir que li enviaria els enllaços per Telegram. L’Hortènsia va dir: “Passa-me’ls primer a mi, i després hi afegeixo els meus”.
L’Aurora aparegué de sobte per la porta tot fent veure que hi anava a ajudar, i digué, un cop més: “Doneu a Déu el que és de Déu, i al César el que és del César”, i se n’anà.
Missatge de l’Hortènsia, amb la informació que li ha donat l’Ernestina, a la Clàudia per Telegram:
Clàudia, t’envio els enllaços (I un text que m’agrada). Ja en parlarem. T’estimo!
“Però el just, ni que mori abans d’hora, trobarà el repòs./ Vellesa honorable no vol dir llarga vida,/ ni s’ha de mesurar pel nombre d’anyades./ No et sotmetis a un home insensat,/ No tinguis miraments a favor del poderós./ Lluita fins a la mort per la veritat, / i el Senyor Déu combatrà per tu” [Saviesa (Sa. 1,1 – 19,22)].
David Martin al Parlament Europeu (13 de setembre de 2023)
Problemes greus del medicament Molnupiravir de la casa Merck (25 de setembre 2023)
Reconeixement de Comirnaty o Pfizer-BioNTech a la Comissió Europea d’alguns efectes de la vacuna com miocarditis i pericarditis, entre altres (30 d’agost 2023).
https://ec.europa.eu/health/documents/community-register/html/h1528.htm
Annex del prospecte de la vacuna (30 d’agost 2023)
https://ec.europa.eu/health/documents/community-register/2023/20230829160230/anx_160230_es.pdf
Aportació del cardiòleg nord-americà Dr. McCullough al Parlament Europeu (13 de setembre 2023)
https://palexander.substack.com/p/dr-peter-mcculloughs-huge-speech
Investigació de periodistes comentada per Naomi Wolf sobre la implicació de Biden i les autoritats sanitàries i responsables mediàtics (22 de setembre del 2023)
