Fa anys vaig començar ha escriure com homenatge a tu PEPA l’ESTIMAR la PEPA, te ara 16 pàgines és sense fi, l’aniré escrivint fins el darrer moment, ara repetint la coneguda frase els anys no pasen debades, amb la teva situació d’interna a la Residència Pare Batllori per el teu -una vegada davant una cuidadora vaig exclamar maleït alzheimer- i m’ho va recriminar, portes 7 anys amb la malaltia totes les filles nétes i néts i tothom et donen suport i donem sigtu i jo el nivell de vinculació emperò tu i jo portem més de 60 seixanta anys de parella un aparellament feliç i fructuós.
Visc desconsolat i molt adolorit, una profunda desolació, les llàgrimes vessen regalimen per les galtes, tots dos hem passat de la vuitentena 82 anys i 85, més de 60 anys de feliç´convivència, el dolor sorgeix profundament.
Els nostres fruits de l’amor que ens hem donat d’aquí han estat fructuosos amb les quatre nenes la Griselda, la Munsa, la Nausíca la Idris, nétes i néts l’Edna, l’Imar, l’Oriol, l’Ada, la Gina. El viure sense tu quin dur aprenentatge és el meu intent d’anar homenetjan-te, ho he expressat abans em refereixo fins el darrer moment, sabem plegats el curs de la vida i el final definitiu, però és la vivència més dolorosa, no sé dir-ho millor.
M’he preguntat manta vegades, com serà el nostre final, analitzant les famílies, la longevitud dels Just la longevitat de la família de la PEPA fins el traspàs que diuen els creients el final fent memòria ha estat el teu pare 81 vuitanta-un anys, la mare 93 noranta tres, els Pineda el pare 72 setanta dos anys, la mare 68 seixanta-vuit, la biologia com a ciència de la vida així ens ho va assenyalar. Vull resaltar que la meva mare va fer la donació dels ulls, aquest fet em va fer veure que jo ho havía de fer i ho hauria de fer gairebé tothom, jo porto el carnet de donant de la secció d’Anatomia de la Universitat de Barcelona les quatre filles en tenen còpia. Acabo aquí un tema d’on poden eixir molts i millors arguments. A REVEURE.
