Malgrat l’abstenció i el vot blanc o nul de càstig als partits independentistes catalans, els vots d’ERC i de Junts seran decisius perquè el PSOE i Sumar puguin formar govern. També, sense el suport d’EH Bildu o PNB no hi haurà govern de PSOE i de Sumar. Fins i tot, poden ser imprescindibles el BNG o CC.
Les dues Espanyes -dretes i esquerres- continuen, obcecades, sense entendre que necessiten l’acord d’una part important de la població de Catalunya i del País Basc per poder governar, excepte que facin una gran coalició “centrista-nacionalista espanyola” entre PSOE-PP. El mapa és ben clar: blau i roig a tot arreu, excepte Catalunya i País Basc.
Però potser hi ha una altra lectura. Cal adonar-se que Espanya, sense Catalunya ni el País Basc, no hauria de dependre dels nacionalismes “perifèrics” i podria decidir només entre els habitants nacionalistes “centrals”. I per tant, el fet de despenalitzar i d’activar el dret a referèndums d‘autodeterminació seria beneficiós per a tothom. Les poblacions decidirien sobre el seu encaix amb Espanya o sobre la seva independència. El resultat aportaria una gran claredat per a tothom. Si Catalunya – o el País Basc- acordessin majoritàriament la independència, les dretes i esquerres espanyoles ja no haurien de dependre dels seus vots per poder governar. I si, per contra, Catalunya o el País Basc acordessin continuar dins Espanya, les tensions “independentistes” es reduirien i les coalicions amb les perifèries serien més fàcils.
Malgrat les radicals primeres declaracions i reaccions dels partits després del 23J, s’obre una altra via: un acord programàtic dels “imprescindibles”, per cert, tots “perifèrics”! – ERC, Junts, EH Bildu, PNB, BNG i CC – per donar suport a la investidura de Pedro Sanchez amb 180 escons. Es tractaria d’acordar un pla detallat per reconèixer l’exercici del dret de les comunitats autònomes que vulguin a convocar “legalment” un referèndum d’autodeterminació. Si hi ha voluntat política cal explorar totes les vies i trobar les adequades.
Aquest acord – si els diferents actors es moguessin per l’interès general- reflectiria la tossuda realitat -el mapa dels resultats electorals- i obriria una via per evitar noves eleccions. I, el més important, posaria les bases per a l’estabilitat política interna imprescindible per afrontar els altres grans reptes: el de la democratització dels òrgans de l’estat, el de l’emergència ecològica, el d’aturar les guerres i crear sistemes de seguretat no militars, el de la crisi habitacional, el d’evitar el genocidi sobre les persones migrants i crear condicions per a una vida digna arreu del planeta…
Un canvi de guió que, malgrat els escarafalls d’alguns, pot encarrilar una sortida al conflicte del mai acabar. És en aquestes cruïlles on els pobles i els líders demostren estar a l’alçada dels reptes o passen a ser responsables de dinàmiques destructores que lamenten quan ja les pateixen. Les urnes han parlat.
Si es volen evitar noves eleccions i si tampoc es vol caure en una gran coalició PSOE-PP, cal aprofitar el pes dels “imprescindibles” – no sols de Junts – per posar les bases d’un canvi d’etapa. Els partits que no ho intentin ens estaran dient que ja els hi està bé la confrontació.
Ja sabem que mantenir una relació a la força no dona bons resultats per a ningú, per això les societats avançades han acceptat el divorci en les parelles. Alguns s’hi oposaven en nom de sagrats principis d’indissolubilitat. Molt de patiment es podria haver evitat si no s’hagués trigat tant a legislar-lo. Fins quan no buscarem una solució democràtica al conflicte en nom de la indissoluble unitat de la pàtria espanyola i de la intocable constitució?
